Tin avui un petit relat que he fet tambe com deures de narrativa.  Es un traball que expresi alguna idea que ens sugereix el Nadal.   Jo he volgut fugir dels topics de llums i feste i regals i pessebres. Aixo es el que m'ha sortit.



Nadal.      Quan penso en Nadal, penso en la cuina i l'enrenou que dona un plat tan senzill com es l'escudella.

Fa uns quants anys vaig rebre el relleu com a cuinera per aquest apat tan assenyalat. La primera cuinera en el meu record fou la besavia Maria, seguida per l'avia Esperança, mes tard la mare i finalment em va tocar a mi.Aquest honor va venir acompanyat d'una mena de trofeu que no era altra que la olla per fer l'escudella, una peça enorme que per les sevas mides no saps on guardar doncs no hi ha cap armari a la cuina on poder fer cabre aquest estri tan preuat.

L'olla de Nadal de la besavia Maria presideix la cuina de casa any rera any i he de confessar que es bonic veore-la tan plena de viandas i fent xup xup de bon mati, mentre omple la casa amb aquella flaire que assenyala a tothom quan es lleva que ja es Nadal.

Jo faig l'escudella fil per randa com la feia la besavia, es a dir, totes les viandes, una bona cullerada de paciencia, un munt d'il.lusio i el ingredient imprescindible: un bon grapat d'afecte perque el caldo quedi per llepar-se'n els dits.

Al vespre, en acabar el seu dia de gloria, ben neta i polida, l'olla tornara al seu raco de l'oblit. Ja es molt velleta i esta un xic cansada. La deixarem dormir fins l'any que ve.